Falles sense foc

La festa de les Falles, especialment la de la ciutat de València, mostra hui una inquietant incapacitat per afrontar els reptes que l’assetgen, malgrat la seua declaració com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Lluny d’impulsar una transformació real, este reconeixement ha coincidit amb una intensificació de la seua domesticació festiva: normativització, burocratització, mercantilització i política de despolitització que han desactivat l’energia transgressora popular i l’han feta previsible i controlable. Esta deriva no és casual, sinó el resultat d’una estructura conservadora i immobilista, en gran part hereva del franquisme i de les forces immobilistes que deriven d’aquell, que bloqueja qualsevol canvi profund i assimila o neutralitza els intents de renovació. El resultat és un règim festiu caduc, sostingut per relats hegemònics, col·laboracionismes interns i subjectivitats colonitzades pel neoliberalisme i l’extractivisme cultural que li és inherent. En conseqüència, estem davant d’una festa que, incapaç d’encarar els greus problemes de la societat en què s’inserix, es desnaturalitza i esdevé un simulacre de si mateixa, un miratge de consolació alimentat per un hedonisme neoliberal buit de sentit: unes Falles sense substància, sense significat, sense foc.